• Universitat Catalana d’Estiu

La Universitat Catalana d'Estiu és des de fa més de cinquanta anys un espai de llibertat i de trobada d'estudiants, professors, professionals, polítics i assistents en general dels set territoris que conformen els Països Catalans: l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià. Durant set dies Prada i la comarca del Conflent acullen una de les manifestacions culturals de més pes i projecció de Catalunya Nord i s'hi poden sentir tots els accents de la nostra parla.

Tothom hi és acollit: els més menuts fins a catorze anys van a l'Esplai, de quinze a disset anys van a la Universitat Jove, i de divuit en endavant (sense límit d'edat) participen als cursos, seminaris, jornades, tallers, debats, actes commemoratius, homenatges, excursions, espectacles de teatre, música clàssica, música tradicional, rock, cançó i cinema. Els que hi vénen per primera vegada hi tornen, i els que ja hi ha vingut saben què és sentir-se part dels Països Catalans, als peus de l'imponent Canigó.

L'embrió de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) foren les diades que l'any 1968 organitzaren a Prada conjuntament el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (GREC), tot just després del Maig 68. A partir d'aquesta modesta —però profitosa— experiència, i de l'interès de la gent de la Catalunya del Nord per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent del Principat, les Illes i el País Valencià per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme era ben viu, sorgí l'estiu del 1969 la primera UCE.

Dates de celebració: segona quinzena del mes d’agost.

• Flama del Canigó

El foc que ens agermana. La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya, centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana. 

Té l’origen en la iniciativa (1955) de Francesc Pujades, veí d’Arles (Vallespir), d’encendre els focs de la nit de Sant Joan al cim del Canigó, inspirant-se en el valor simbòlic i patriòtic d’aquest cim tal com recull el poema de Jacint Verdaguer. Aquest fet es creuà l’any 1963 amb Joan Iglesias, que, a partir del 1949 i des del Cercle de Joves de Perpinyà, esperonava la tradició de les fogueres a la Catalunya del Nord. Pujades i Iglesias tingueren la pensada de baixar el foc del cim, i des d’allà repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans.