El 1906, la família fundadora de la Banca Marsans i de l'agència de viatges es va fer construir aquesta casa per l'arquitecte Juli Mariné, i va esdevenir-ne la residència habitual. Al peu del carrer hi trobem una sumptuosa portalada de ferro forjat que convida a passar. Tot seguit, una pujada tota revestida de plantes enfiladisses ens condueix fins a l'entrada de la casa. La residència de la família Marsans llueix, sens dubte, mostres de l'arquitectura modernista més luxosa, que resulta especialment interessant a causa de la seva harmònica combinació amb l'estil neomoresc. En realitat, tot l'edifici és ple de referències historicistes. De fet, en la seva recerca de les arrels nacionals de Catalunya, el modernisme també va explorar els estils medievals (romànic, moresc) i va procurar integrarlos a la modernitat a través del neoromànic i del neomoresc.

A l'interior, les sanefes modernistes de la part inferior de les parets es fusionen amb els gravats morescos, que combinen els tons blaus, vermells i daurats de les inscripcions en relleu Alà és gran. A més, els ornaments florals, els treballs en ferro forjat o les vidrieres policromades completen aquest sincretisme estilístic. I, tot plegat, és una mostra ben evident de com, a través de l'art, la burgesia catalana ostentava el seu poder econòmic i el seu estatus social.

Però la història de la casa no es va aturar amb la família Marsans. Si les parets parlessin ens explicarien que la casa va patir les conseqüències de la Guerra Civil (1936-39). A banda d'haver perdut un dels vidres originals de la porta principal, la casa va ser expropiada i ocupada per passar a ser un hospital. Més tard, es va convertir en caserna de les tropes mores; potser -cruel ironia- a causa de l'estil neomoresc de la casa. Les parets no són les úniques que conserven la història, sinó també les persones que la van viure: un cop, un visitant polonès recordava, tot veient els racons de la casa, la residència d'orfes on havia estat internat pels volts de 1940, en plena Segona Guerra Mundial. Més tard, l'edifici va passar a dependre dels serveis socials, i va ser regentat per monges. Funcionava com a centre social de nenes i, així, la Casa Josepa Marsans i Peix, fou l'Hogar el Pinar i, després, l'Hogar Escolar Nuestra Señora de Montserrat. Finalment, el 1983, l'edifici passa a mans de la Generalitat amb el nom de Mare de Déu de Montserrat i esdevé el primer Alberg de Joventut de Barcelona de la Generalitat de Catalunya. L'encant de l'antiga casa i dels jardins no s'ha perdut. Envoltat d'altres edificis modernistes de la zona de Vallcarca, l'alberg de la Mare de Déu de Montserrat està catalogat com a Patrimoni Cultural Europeu.

L'edifici resulta encisador per la seva genuïna i encertada combinació d'estils modernista i arquitectura moresca. Davant la que va ser la Casa Josepa Marsans i Peix, hi ha una entrada enjardinada que forma un balcó amb vistes al paisatge barceloní. Ressalta la façana de disposició horitzontal i unes impostes que separen les dues plantes de l'edifici, sense oblidar la balconada del segon pis amb llindes semicirculars de disseny classicista.I, sobretot, l'espectacular portal vidrat de mig punt que dóna pas a l'interior de la casa. Però la nota més brillant ve de la mà de les teules que, com que són d'un material especial, reflecteixen els raigs del sol.

Tanmateix, la sorpresa arriba en accedir a l'interior i embolcallar-nos del'atmosfera moresca, sense abandonar els detalls modernistes. Aquí, la planta quadrada de l'edifici s'organitza al voltant d'un petit espai que imita un pati interior, format amb arcades de disseny neoàrab; les columnes i el terra de marbre blanc llueixen en irradiar els colors vius de la vidriera del sostre.

Actualment, en el centenari de la construcció de la casa, l'alberg conserva íntegrament l'estructura de l'antiga Casa Josepa Marsans i Peix: les seves dues plantes, el soterrani i les golfes. Però compta amb l'annexió d'un edifici de nova planta que s'uneix a l'edifici original, gràcies a un pont que el manté perfectament independent. A banda d'això, les estancesinteriors de la casa han anat variant els seus usos i funcions. Així, en entrar, a mà dreta, una sala amb ordinadors ocupa el que havia estat una capella de la qual es conserva el fresc del sostre. També es mantenen com a elements decoratius un antic piano i una taula propietat de les monges que van passar per la casa.